El nou rumb de la comunicació

“Periodista, editor i patró de sí mateix, aquest és el destí del periodista”. És una de les conclusions del llibre “El último que apague la luz”, obra del periodista Lluís Bassets, on repassa el declivi d’un ofici que s’ha de reinventar, després que la crisi n’hagi escapçat de manera dràstica i dramàtica la plantilla de milers de redaccions d’arreu del món.

El paper és història i, per tant, l’edició de diaris en aquest suport continuarà patint noves retallades. I, a la vegada, també continuarem veient el tancament de capçaleres, que fins ara havien estat estretament relacionades amb la història de ciutats, territoris i fins i tot països.

Pinten bastos! Malgrat això, encara hi han moltes incongruències, Bassets, que exerceix com a periodista a EL PAÍS, en retrata una en les primeres pàgines del llibre, quan es refereix a la universitat i diu: “Més de quaranta facultats, amb la seva carrera universitària en molts casos complerta, es dediquen a España a fabricar parats amb el títol oficial de periodistes, una carrera morta que mai exerciran”.

Per què? Bassets ho argumenta referint-se al descens de vendes, d’ingressos publicitaris i també a la irrupció de les noves tecnològiques, que han modificat l’accés i la producció d’informació, però que sobretot han provocat un canvi social.

De fet, Manuel Castells en les seves obres “Comunicación y Poder” i “Redes de indignación y esperanza” –ambdues editades per Alianza editorial- ja parla dels canvis que les xarxes han produït al nostre món. Un dels efectes més recents i amb major influència social cal buscar-lo a la revolució egípcia, als aixecaments als països àrabs, a l’ocupació de Wall Street o el moviment dels indignats a Catalunya i Espanya, on internet s’ha convertit en el gran altaveu. En aquest sentit, Castells assenyala a “Redes de indignación y esperanza”, que “Les xarxes socials digitals basades en Internet i en plataformes inalàmbriques són eines decisives per a mobilitzar, organitzar, deliberar, coordinar i decidir. Tot i això, el paper d’Internet va més enllà”.

Per tant, si els mitjans han canviat, també ho han fet els comunicadors? Alguns ho estem fent a marxes forçades. Per força!. És ben cert que, com assenyala Bassets, les regles són diferents, cal una especialització, adoptar una nova actitud per lluitar en un mercat diferent i amb noves eines.

Deixeu-me que encara vegi un alè d’esperança, un bri de futur, per aquest ofici que ens ha fet vibrar durant tants anys i pensi que els periodistes, com molts altres oficis, estem encaixant en aquest nou món, en la nova era de la comunicació, on la velocitat se'ns menja i la competència és ferotge.