17/11/15

#ParisAttacks

“Estic embarassada” cridava una dona penjada des de la barana de la finestra de la sala Bataclan. La seva alerta va aconseguir ser escoltada i va poder salvar la seva vida i la del seu fill. Hores després, aquesta dona, que ha preferit mantenir-se en l’anonimat, va localitzar al seu salvador a través de Twitter.


Aquesta història, positiva entre un mar de terribles assassinats, forma part del timeline de les xarxes socials i adopta un paper essencial per a poder explicar quin és el paper que han jugat les xarxes socials en els atemptats de París.

Twitter i Facebook han esdevingut claus, pràcticament més importants que la pròpia administració o els cossos de seguretat. Com? En primer lloc perquè han esdevingut eines indispensables en la recerca de les persones. El Safety Check activat per Facebook permetia als supervivents notificar als seus contactes que es trobaven bé o, a l’inversa, recercar a amics que poguessin estar a la zona afectada.

A Twitter amb l’etiqueta #rechercheParis també es va poder fer front a recerca dels amics que podrien trobar-se en els epicentres dels atemptats. Però, durant la nit de divendres passat, l’eina social de Twitter també va servir per donar recolzament als parisencs que buscaven aixopluc a dins de la ciutat. Així, etiquetes com #PorteOuverte #PortesOuvertes #Opendoor #OffeneTüren van ser les utilitzades pels usuaris que obrien els seus habitatges i també pels qui, fruit de l’excepcionalitat de la situació, buscaven un recer. WhatsApp també va servir per facilitar d’una manera ràpida les comunicacions entre els parisencs. Mentre que el perfil @parisvictimes explica, dia a dia, les històries de les persones que hi han perdut la vida.




Les xarxes, una vegada més, han evidenciat que són una eina extraordinària per estar al dia i copsar, minut a minut, el què passa; han captat el bateg i l'angoixa ciutadana, traslladant-la fins a milers de quilometres del lloc dels fets. Una constatació més de les paraules del doctor Manuel Castells: "Internet es ya y será aún más el medio de comunicación y de relación esencial sobre el que se basa una nueva forma de sociedad que ya vivimos, que es lo que yo llamo la sociedad red".
 

20/3/13

El nou rumb de la comunicació





“Periodista, editor i patró de sí mateix, aquest és el destí del periodista”. És una de les conclusions del llibre “El último que apague la luz”, obra del periodista Lluís Bassets, on repassa el declivi d’un ofici que s’ha de reinventar, després que la crisi n’hagi escapçat de manera dràstica i dramàtica la plantilla de milers de redaccions d’arreu del món.

El paper és història i, per tant, l’edició de diaris en aquest suport continuarà patint noves retallades. I, a la vegada, també continuarem veient el tancament de capçaleres, que fins ara havien estat estretament relacionades amb la història de ciutats, territoris i fins i tot països.

Pinten bastos! Malgrat això, encara hi han moltes incongruències, Bassets, que exerceix com a periodista a EL PAÍS, en retrata una en les primeres pàgines del llibre, quan es refereix a la universitat i diu: “Més de quaranta facultats, amb la seva carrera universitària en molts casos complerta, es dediquen a España a fabricar parats amb el títol oficial de periodistes, una carrera morta que mai exerciran”.

Per què? Bassets ho argumenta referint-se al descens de vendes, d’ingressos publicitaris i també a la irrupció de les noves tecnològiques, que han modificat l’accés i la producció d’informació, però que sobretot han provocat un canvi social.

De fet, Manuel Castells en les seves obres “Comunicación y Poder” i “Redes de indignación y esperanza” –ambdues editades per Alianza editorial- ja parla dels canvis que les xarxes han produït al nostre món. Un dels efectes més recents i amb major influència social cal buscar-lo a la revolució egípcia, als aixecaments als països àrabs, a l’ocupació de Wall Street o el moviment dels indignats a Catalunya i Espanya, on internet s’ha convertit en el gran altaveu. En aquest sentit, Castells assenyala a “Redes de indignación y esperanza”, que “Les xarxes socials digitals basades en Internet i en plataformes inalàmbriques són eines decisives per a mobilitzar, organitzar, deliberar, coordinar i decidir. Tot i això, el paper d’Internet va més enllà”.

Per tant, si els mitjans han canviat, també ho han fet els comunicadors? Alguns ho estem fent a marxes forçades. Per força!. És ben cert que, com assenyala Bassets, les regles són diferents, cal una especialització, adoptar una nova actitud per lluitar en un mercat diferent i amb noves eines.

Deixeu-me que encara vegi un alè d’esperança, un bri de futur, per aquest ofici que ens ha fet vibrar durant tants anys i pensi que els periodistes, com molts altres oficis, estem encaixant en aquest nou món, en la nova era de la comunicació, on la velocitat se'ns menja i la competència és ferotge. 

6/3/13

Quan la realitat supera la ficció




Quan fa un parell d'anys les meves filles em van regalar la novel·la "Liquidació final" de Petros Màrkaris, no em va fer el pes. Després, mica en mica, vaig comprovar que Màrkaris reblava el clau i ho feia dolorosament quan en la novel·la reflectia les greus dificultats econòmiques per les quals passa la societat grega.  



El segon lliurament de la sèrie, "Amb l'aigua fins al coll" em va deixar glaçada després de llegir les deu primeres pàgines, on Màrkaris relata el suïcidi protagonitzat per un grup de vídues que comparteixen pis i ja no veuen cap més sortida per fer front a les penúries econòmiques que pateixen dia sí, dia també.




Si us he de dir la veritat creia que a casa nostra, a Catalunya, mai arribaríem a una situació similar. Però, dia rere dia, veig que la realitat, malauradament, supera la ficció creada per Màrkaris.









6/12/12

Un món violent


Paidós acaba de publicar en llengua castellana el darrer llibre d'Steven Pinker (Montreal, 1954). L'obra, titulada "Los angeles que llevamos dentro", reflecteix, en opinió d'aquest catedràtic en psicolingüística, el declivi de la violència a la societat contemporània.  Segons Pinker -especialista en l'estudi del llenguatge dels nens- el món actual és menys violent si es compara amb d'altres èpoques de la humanitat. 
Una teoria que probablement provoca moltes reaccions contràries si més no, a l'observar qualsevol diari o informatiu i veure que el món continua convuls, violent i furient. D'exemples, malauradament, en sobren.
De fet, la tesi que defensa Pinker em va venir al cap l'altre dia mentre vam visitar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona l'exposició que mostra les imatges seleccionades i premiades en el World Press Photo 2012, on el dolor n'és l'element comú denominador.



Com el dolor de Fatima al-Qaws que és evident en aquesta espectacular imatge captada per Samuel Aranda. Es tracta de la fotografia guanyadora i mostra el patiment d'una mare que sosté en braços al seu fill, al Yemen, víctima d'un atac amb gas. 
La imatge recorda un dels símbols iconogràfics de la història de l'art: la pietat, la dolorosa... amb noms diversos, però amb un únic sentiment: el sofriment d'una mare mentre sosté al seu fill. Des de Jesús, any 33 de la  nostra era, fins a l'actualitat. XXI segles després, repetim desconsols, símbols, icones.

Però la mostra, summament recomanable, esdevé també un repàs a la història dels darrers 365 dies i dels dolors que commouen el nostre món. Com el de la història de Kryvyi Rih, una prostituta d'Ucraïna, víctima de les drogues... i la humanitat en un excel·lent retrat de Brent Stirton.




Encara que personalment em va colpir molt la història escrita per en Marcos i la Mònica, una parella argentina, que va viure tota la vida en amor, malgrat que en els darrers anys també van haver de compartir-los amb generositat amb un nou inquilí: l'alzheimer. La història està captada per Alejandro Kirchuk.



Us recomano la mostra que colpeix no deixa indiferent i sobretot ens ha de fer reflexionar sobre cap a on anem.

4/11/12

Dance me to the end of love

Quatre dècades!

Tota vida té la seva banda sonora i aquesta n'és, fins ara, la meva:

Primera dècada:
Sempre m'ha apassionat la clàssica. La mare sempre explica que cantava les Valquiries de Wagner quan tenia sis anys.



Segona dècada:
Born to run!!! Ohhh, encara boto i crido al Camp Nou. Tenia catorze anys i com m'agradava.
Pst! i encara ara: "baby we will born to run"



Tercera dècada:
Lovetown de Peter Gabriel. Sempre m'ha apassionat, però aquesta cançó és especial. Les meves filles la van aprendre de petites. I segur que encara se'n recorden.


Quarta dècada:
Balla, balla amb mi fins que l'amor s'acabi. Thank you dear Leonard Cohen



Gràcies a tot@s els que heu fet d'avui un dia tant especial. Gràcies per acompanyar-me i per compartir! A gaudir dels propers (dance me to the end of love...)